No deixis que la rutina esdevingui
rutinària... Que el dia tingui batecs a deshora del que`diuen el calendari i el
rellotge. Els meus no et besen mai amb independència, sempre hi ha el meu
esperit...
onatge
dijous, 10 de maig del 2012
dimecres, 9 de maig del 2012
No...
M’agrada saber que sóc un granet de terra davant de la
grandiositat de la Natura. Estic orgullós de viure, però no sembro l’orgull...
onatge
En camí...
Des del foc interior..., he d’arribar a l’horitzó de vida on terra i
cel s’abracen en camí...
onatge
En poema...
Potser sóc la meva veu que
ressona... Un somriure al trapezi dels meus llavis... La llàgrima que juga
entre els meus núvols... El fred del meu hivern... La carícia que es petrifica
en poema...
onatge
dimarts, 8 de maig del 2012
Records...
M’enlairo més amunt dels núvols, allà on l’absència no pesa i tot és de tu a tu sense records...
onatge
Nuesa...
El vent de la solitud..., de vegades ens desvesteix de tristeses, altres
ens vesteix la nuesa de l’absència...
onatge
dissabte, 21 d’abril del 2012
Una abraçada sense espines...
Enguany les roses vénen
retallades
però amb les espines ben
esmolades...
Sant Jordi no té papers
i el drac té les flames en
una caixa
al foc dels bons
preferents...
Els llibres encara tenen cos
de paper
i ànima profunda, menys els
que són parits per
aprofitats...
Sovint només ens queden
els pètals de la rosa per
vestir la nuesa de viure.
Catalunya té un jardí en flor
però sempre hi ha un exèrcit
de gossos patanes que s’ho
fan
tot a sobre de les flors,
odien les roses catalanes
i els seus jardiners, però
jo estimo les flors i
les meves arrels.
Abans el drac sabies on
estava,
ara no ho saps mai,
canvia de disfressa i de
color d’americana...
es ven al millor postor,
i ens escup flames en nom
de qui sempre és el nostre
executor.
Volia escriure un intent de
poema,
però aquests brètols incultes
fa més de 500 anys
que m’encenen la sang...
Però mai no podran robar
els pètals d’una mirada,
els poema dels teus llavis,
la complicitat d’un somriure
en llibertat, el galop
de vida compartit amb tu.
Per haver nascut a Catalunya
no cal demanar permís.
Som una Nació lliure
malgrat que els mediocres
del país veí ens tingui
sempre el peu al coll.
Enveja i odi sempre
és una mala parida,
només engendra cretins
estúpids...
Sort que els roses no entenen
res de decrets..., són roses
per elles mateixes, no
creixen
de cap pol·len polític.
Qui no guarda una rosa,
que li recorda un temps,
un sembrat d’emocions i
desigs,
un sant Jordi arrelat a
l’ànima,
aquell llibre amb una
dedicatòria,
un passeig entre llibres i
roses...
El sol dóna tremp a les
quatre barres,
que mai no destruiran quatre
bandarres.
Ara només hi ha dracs de
mitja
flama sense foc ni caliu.
Deu ser l’edat que em fa
mitificar
una mica el passat; però jo
tinc records en flor...,
ferides d’espina amb cicatriu
d’enyor.
Et regalo aquesta rosa,
potser
no és la més bonica, però
vesteix pètals de passió...
A temps de lluna et cantarà
versos,
i a la fornal del sol tindrà
tremp d’il·lusió,
amb la teva rosada no
es marcirà mai,
abraça-la amb somriures,
ella dansarà amb tu les
llàgrimes,
sota del coixí, desvetllarà
somnis
en almívar d’amor,
esdevindrà poema de rima
mútua.
Al cor de la rosa hi ha
el pol·len de l’amistat.
Ara per la transparència
s’ha sabut que Ell cobra
una pensió vitalícia de
quan fou sant en exercici
de jornada laboral,
cobra
drets d’autor per la
llegenda...
Donat que és patró
d’altres països, cobra de
varis llocs,
això sí, és molt sant,
no diu que no a ningú...
En el fons del fons
té bon cor, com tots els
sants.
Aquest any no està gaire
content
perquè ha de pagar a
hisenda...
fins ara es veu que tot era
per avió.
Està molt ben relacionat amb
tothom,
amb el poble, amb l’església,
i al cel,
ah, i les editorials li fan
grans regals
perquè mantingui viva la
tradició.
Vaig a comprar els roses,
aquest any amb els retallades
no en podré comprar tantes,
-Tantes?
És que el meu cor és així
I no seré jo que li
porti la contrària...
Et desitjo la millor rosa
la que bressoli els teus
sentiments
o els desperti, i un llibre
amb les pagines plenes de
vida!
Ara sant Jordi viu
en un balneari,
menjar poc i pair bé,
i li fan massatges a diari.
El drac continua sent
el bandarra de sempre!
Una abraçada sense espines...
Diada
de sant Jordi 2012,
onatge
Subscriure's a:
Missatges (Atom)